Asun Pié i Balaguer és diplomada en Educació Social per la Universitat Ramon Llull i doctora en pedagogia per a la Universitat de Barcelona. Actualment és professora dels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya, així com professora associada de la Universitat de Barcelona. Tanmateix, és assessora pedagògica de la Cooperativa Aixec i membre del Grup de Recerca LES (Laboratori d’Educació Social) a la UOC. Les seves línies d’investigació principals es centren en el tipus de participació ciutadana en matèria de polítiques de la dependència, els moviments socials emergents i les noves formes d’inclusió social de la diversitat funcional. També és autora de diversos llibres com, “Educació social i Teoria Queer: de l’alteritat o les dissidències pedagògiques” (2009, UOC) i “La pedagogía social instituida” (2006, UOC), “Adolescents singulars: notes crítiques per a una educació social marginal” (2008, Claret) i  diferents articles a revistes com: Revista de Intervenció SocioeducativaRevista Catalana de PedagogiaRevista Temps d’Educació i Filos

La primera vegada que vaig coincidir amb Asun Pié va estar durant el transcurs de les I Jornades d’Educació Social: Històries, imatges i experiències d’una professió que va organitzar la mateixa UOC, però, no ha estat fins el VI Congrés Estatal d’Educació Social celebrat a València quan li vaig proposar participar de la #edusoentrevista, a la qual ella de bon grat va acceptar participar. Donat que Asun ocupa el seu temps en tantes i tantes altres coses, de moment encara no s’ha llançat a la participació activa en twitter, per tant aquesta entrevista s’ha hagut de realitzar mitjançant correu electrònic. Des d’ací, agrair-li a Asun Pié la seva participació en aquesta entrevista, gràcies, de veres!

  • Qui eres? A què et dediques? On fas feina?

Soc Asun Pié, em dedico a la docència i a la investigació, soc professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Col·laboro també amb la UB i amb una Cooperativa de Serveis Educatius molt menudeta (Cooperativa Aixec) que es dedica a despsiquiatritzar la bogeria (o mal anomenada malaltia mental). Quan puc milito pels drets de les persones amb diversitat funcional en col·laboració amb el Foro de Vida Independiente.

  • Quants anys portes professionalment en l’educació social?

19 anys

  • Per què vares estudiar Educació Social? Optaves a altres alternatives?

Jo havia optat per l’arquitectura d’interiors i després de conèixer la realitat de la diversitat funcional em va semblar adequat dedicar-me a un altre tipus d’arquitectura. Probablement les raons interiors, fosques i amagades són molt més complexes que això però avui, encara, les desconec. Tot i així, puc dir que alguna cosa d’adhesió meva al col·lectiu amb diversitat funcional va succeir i ara ja ha arrelat.

  • En què consisteixen els teus treballs?

Em dedico a investigar alguna cosa així com la participació ciutadana en matèria de polítiques de dependència, la construcció social de la discapacitat i les seves noves formes d’inclusió social.

  • Podries qualificar el teu treball? Com ho valores?

Investigar, produir altres discursos i narratives que interroguin a l’educació social em sembla una feina privilegiada. Si a això li afegeixes la possibilitat de fer-ho de manera compartida i dialèctica amb els companys és un luxe.

  • Quina part és la que més et motiva? I quina la que menys?

Em motiva investigar i produir material bibliogràfic i didàctic, construir assignatures des dels interrogants i contradiccions que genera la pràctica professional. No em motiva gaire tot el que té a veure amb les tasques de gestió.

  • Què s’exigeix o què s’espera d’un professional de l’educació social?

Puc dir el que espero jo (no el que esperen altres), i fonamentalment és: esperit crític i constructiu, desig per aprendre, responsabilitat i emprenedoria.

  • Quina metodologia fas servir al teu dia a dia, en la teva tasca professional?

Com a docent intento estar al dia de les darreres investigacions i publicacions que toquen el meu àmbit d’interès. Especialment també em preocupa estar suficientment a prop del món professional, de la pràctica, per tal de no perdre el nord. Intento que les meves produccions teòriques tinguin un impacte en aquesta pràctica, es coneguin i fins on puc es comparteixin. En bona part neixen de les discussions, diàleg i consens amb persones coneixedores de la realitat de la diversitat funcional.

  • La teva forma de treballar, deriva d’allò que has après acadèmicament? O és una qüestió d’aprenentatge personal?

Ambdues coses. El que és totalment rellevant és l’exercici de connexió incessant entre formació teòrica i pràctica. Hi ha aquí un hàbit, un “posar de costat” ambdós registres que ajuda molt  a orientar-se en el món professional.

  • Desenvolupes propostes innovadores? O ja està tot predissenyat?

Vull pensar que desenvolupo propostes innovadores, com a mínim ho intento i tinc totes les condicions per a poder-ho fer. No hi ha res predissenyat.

  • Quines són les principals dificultats en l’educació social, a l’hora de desenvolupar propostes innovadores?

Per tal de poder pensar alguna cosa de l’ordre de la innovació, prèviament hem de fer un exercici de desconstrucció i aproximació crítica. El perill d’això, molt sovint, és quedar-se sense punts de referència, sense orientacions que serveixin per sostenir-se. L’educació social és molt sovint una contradicció constant en si mateixa, un tipus de missió impossible. En ocasions voler pensar-la des d’un altre lloc aboca directament a la seva destrucció. Això és a priori un repte.

  • Però, quins són els majors èxits aconseguits a l’emprar propostes innovadores?

Pensar d’una altra manera no és tasca senzilla. Molts potser ho intentem tota la vida i no ho aconseguim però quan es fa possible, quan alguns ho han aconseguit, les obertures que es produeixen acaben tenint transcendència en la vida de molts.

  • Si haguessis de canviar d’àmbit, cap a quin ho faries? Per què?

Entenc que preguntes sobre què faria si no em dediqués a la docència. Probablement no vull fer res més. Per tant, em faria pastora de cabres i tindria un hort. Buscaria alguna comunitat humana autogestionada i intentaria participar en la construcció d’alguna altra cosa diferent a la que estem acostumats, fonamentalment perquè em sembla que tenim una responsabilitat amb el món en el que vivim. La docència és un tipus d’exercici d’aquesta responsabilitat però n’hi ha d’altres. Buscaria aquestes altres en els marges.

  • Què en penses de la incidència de les noves formes de comunicació i les xarxes socials i la seva influència en la societat?

Penso en el seu potencial organitzatiu i militant. Penso que poden suposar un gir en tot el que té a veure amb les formes de lluita reivindicatives, en altres tipus d’estratègies de pressió política.

  • Es pot fer ús d’aquestes formes de comunicació i xarxes socials des de l’educació social? Com?

Evidentment sí. Des de la construcció de coneixement dialògic i compartit. Fins a l’intercanvi d’experiències i realitats, passant pel que comentava en l’anterior punt: creació de noves lògiques militants. En definitiva em sembla que potencialment (ja veurem si realment) són capaces de possibilitar una radicalització de la democràcia.

  • Amb què et quedes fins ara de la teva experiència professional?

No sabria o no voldria quedar-me només amb una cosa. El fet d’entendre potser que mai hi ha una única resposta, la qual cosa molt sovint exigeix cert exercici d’humilitat i en ocasions de desorientació. Saber estar desorientat sense paralitzar-se d’horror és quelcom que em sembla irrenunciable.

  • Quina ocasió, fet, persona, anècdota,… tens més present?

Moltes, però potser allò que un dia un jove em digué: “Yo quiero ser normal como tu” o “yo he tenido algunas novias pero siempre que les digo que tengo esquizofrenia me dejan” o una frase cèlebre que deia: “encara falten molts anys perquè una persona amb diversitat funcional pugui dir que està orgullosa del seu estat” o un encontre amb una institució total que em va partir per la meitat i encara ho recordo amb angoixa o l’abraçada afectuosa d’ un jove amb qui anys enrere havia treballat a l’hospital de dia o el despertar d’interessos i desitjos de persones que he conegut en ingressos psiquiàtrics i descobrir que han passat deu anys i no han tornat a ingressar, o veure una policia nacional intentant fer raonar discursivament a una noia amb autisme nua al carrer… no ho sé, moltes, moltíssimes.

  • Quan et diuen, “educació social, això què és, això per a què serveix?” Què els hi contestes?

Que no ho tinc gaire clar, ho estic treballant.

  • Què o qui ha fet que et dediques a l’educació social? Perquè segueixes enganxat a l’educació social després de tants anys?

Potser perquè malgrat tot, malgrat les crítiques que es puguin fer a una part de la professió, malgrat els interrogants que desperta, malgrat la pudor que a vegades fa a ranci, malgrat tot sempre hi ha, en algun lloc, un educador o educadora que fa la vida més fàcil a algú altre.

  • Asier Félix preguntava si “consideres la Llei penal del menor injusta i/o protectora dels individus que la incompleixen? Reformaries algun punt de la mateixa com les penes imposades a menors que incorren en assassinats, violacions, segrests,…?

Revisaria el fet que encara al segle XXI no tinguem sovint més opcions que tancar alguns éssers humans privant-los de drets fonamentals. Revisaria el què del context genera comportaments violents i potser, només potser, descobriria que el problema no són alguns joves. Tornaria, en fi, a (re)formular la pregunta perquè és possible que la violència del sistema retorni al mateix sistema. I mentrestant utilitzaria la reparació, la mediació, serveis a la comunitat, etc.

  • Què vols que li preguntem al proper entrevistat/da?

Pregunteu-li quines preguntes noves s’ha fet l’educació, quines noves formes ha inventat després de Auschwitz perquè Auschwitz no torni, efectivament, mai més a succeir.

  • I, per últim… algun comentari dirigit a aquells/es que estem estudiant educació social actualment?

Ningú té el Saber, ni la Veritat, dubteu de tot, fins i tot de vosaltres mateixos.