Jordi Solé Blanch, és doctor en Pedagogia i educador social. Actualment és professor propi dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha desenvolupat la seva activitat professional com educador social en diferents centres de protecció i en els serveis socials. També ha treballat com a pedagog en un EAIA. Els seus àmbits d’investigació es centren en el pensament pedagògic, l’antropologia de l’educació i de la joventut i la formació d’educadors socials. És autor d’Antropología de la Educación y Pedagogía de la Juventud. Procesos de enculturación (Injuve, 2008), i coautor del llibre Educació per a l’acció crítica (UOC, 2011). Forma part del grup de recerca LES (Laboratori de l’Educació Social) de la UOC.

Com ja comentava a la introducció de les seves reflexions sobre el VI Congrés Estatal d’Educació Social que vaig publicar fa uns dies al blog, la primera vegada que vaig coincidir amb Jordi Solé va estar durant el transcurs de les I Jornades d’Educació Social: Històries, imatges i experiències d’una professió que va organitzar la mateixa UOC, però, no va estar fins després del VI Congrés Estatal d’Educació Social celebrat a València quan li vaig proposar participar de la #edusoentrevista, a la qual ell de bon grat va acceptar participar. Va estar ell mateix qui em va comentar que no disposava de compte a twitter, donat que no tinc paciència per aquestes coses… i és per això, que varem realitzar aquesta entrevista mitjançant el correu electrònic. Des d’ací, agrair-li a Jordi Solé la seva participació en aquesta entrevista,… gràcies, de veres!!! i, com no, com a fidel defensor de les xarxes socials, convidar-li a agafar eixa paciència per tal de sumar-se al món del twitter…

  • Qui eres? A què et dediques? On fas feina?

Sóc Jordi Solé, nascut a Tarragona. Actualment treballo de professor en la Universitat Oberta de Catalunya. La major part de la docència la faig al Grau en Educació Social.

  • Quants anys portes professionalment en l’educació social?

Des que vaig acabar la carrera, l’any 1997.

  • Per què vares estudiar Educació Social? Optaves a altres alternatives?

Vaig estudiar Pedagogia a la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona. En aquella època encara no es feia Educació Social a la Facultat. Em vaig habilitar com Educador Social a través del CEESC. Pedagogia va ser la primera i única opció que vaig assenyalar en una d’aquelles famoses caselles que acaben marcant part del teu destí. M’hagués agradat marxar a estudiar a Barcelona per fer Ciències Polítiques, Filosofia o Sociologia, però a casa no ens ho podíem permetre. Optava a seguir treballant de serraller en el meu poble, Salomó, ofici que feia durant les vacances d’estiu i també en períodes lectius, sobretot quan s’impartien assignatures que no m’interessaven.

  • Què o qui ha fet que et dediques a l’educació social? Perquè segueixes enganxat a l’educació social després de tants anys?

Vaig entrar en contacte amb el món de l’educació social de casualitat. Una professora de la facultat va donar el meu número de telefon al Centre d’Acollida de Tarragona per fer unes substitucions. Havia acabat la carrera feia uns mesos. En aquells moments seguia treballant de ferrer i fent l’objecció de consciència en el meu poble. Desconeixia absolutament el camp dels centres de protecció. Des que vaig entrar, tot va anar rodat. Del centre d’acollida vaig anar a treballar en un CRAE a Santa Oliva (El Vendrell) i d’allí als serveis socials. Abans d’entrar com a professor a la UOC, vaig estar treballant com a pedagog en un EAIA. El que m’ha mantingut enganxat a aquest camp ha estat el fet que, mentre he treballat, no he deixat d’autoformar-me, d’estudiar pel meu compte sobre aquelles qüestions que tenien a veure directament amb la feina. Aquesta ha estat la meva motivació: el treball diari i el fet de pensar i qüestionar, amb l’ajuda de lectures i converses amb altres companys, aquest treball.

  • En què consisteixen els teus treballs?

Actualment estic bolcat en la docència en el camp de l’educació social. Vaig treballar durant nou anys com a professor associat a la URV i des de fa dos anys i mig, com t’he dit abans, ho faig a la UOC. Junt amb d’altres companys que ja has entrevistat, estem desplegant el Grau en Educació Social. Això implica dissenyar el pla docent de les assignatures pel que fa a continguts, materials didàctics, metodologia a l’aula, tenint en compte el model no presencial de la UOC. A banda de la docència, en aquest temps he treballat molt en la producció de materials docents i la publicació d’articles i, poc a poc, junt amb els meus companys, comencem a entrar en la qüestió de la recerca. Aquest serà el camp que concentrarà part dels meus esforços en els propers anys; en el meu cas, més per exigència acadèmica que per vertadera voluntat. El món universitari s’ha tornat boig amb això de la recerca, però aquest ja és un altre tema. Caldrà veure si des de l’educació sabrem evitar el seus paranys.

  • Podries qualificar el teu treball? Com ho valores?

El meu treball el qualifico d’obstinat. Obstinat per fer desitjable el saber i l’estudi entorn a l’educació social.

  • Quina part és la que més et motiva? I quina la que menys?

Em motiva el desig “d’okupar” el pensament en educació social, d’aprendre coses entorn a aquest camp professional, d’obrir esquerdes en la realitat social a través d’un exercici professional honest que no es lamenta del context en el que li ha tocat treballar, sinó que el combat. La part que menys em motiva té a veure amb el que jo anomeno la ‘carrera armamanetística’ del món acadèmic, el via crucis de les acreditacions, les falses recerques, l’obligació de publicar quan no es té res a dir, etc.

  • Què s’exigeix o què s’espera d’un professional de l’educació social?

Saber respondre a la particularitat de les persones amb les que es treballa, diferenciar quan s’estan exercint funcions d’educació social i quan s’està fent altres coses, com controlar, entretenir, acomodar, reprimir, etc. D’un professional de l’educació social s’espera que no li faci por el conflicte, que es posicioni, que planti cara als desafiaments. I, sobretot, que fugi del discurs moralitzador i redemptor, tant propi dels nostres temps.

  • Quina metodologia fas servir al teu dia a dia, en la teva tasca professional?

La de l’oferta educativa, oferir quelcom de la cultura que enganxi amb la particularitat de l’altre per vincular-lo amb el món.

  • La teva forma de treballar, deriva d’allò que has après acadèmicament? O és una qüestió d’aprenentatge personal?

He tingut una intuïció personal que ha sabut trobar respostes i fer-se nous interrogants en allò que han fet els altres, sobretot quan aquests altres han fet l’esforç de posar-ho per escrit i han pres riscos entorn al saber contra els paradigmes dominants en el nostre camp professional.

  • Desenvolupes propostes innovadores? O ja està tot predissenyat?

Faig l’esforç d’inventar respostes que permetin posar en joc la millor oferta educativa mentre intento fugir de les actuacions predissenyades, protocolitzades i homogeneïtzadores, etc.

  • Quines són les principals dificultats en l’educació social, a l’hora de desenvolupar propostes innovadores?

D’una banda, la naturalesa de l’encàrrec social que es rep en la institució o context en el que es treballa. De l’altra, els paradigmes dominants entorn al saber que orienta les pràctiques professionals, a saber: cognitivisme, conductisme, pensament màgic, positivisme, etc. En tercer lloc, la desídia dels professionals desencantats, proclius a la cultura de la lamentació, que actúa com a “mantra” pacificador. Per últim, el fet que aquests mateixos professionals deixin d’estudiar, i no em refereixo al fet de fer cursos per obtenir títols, sinó d’agafar llibres per si mateixos i acudir als referents per qüestionar allò que estan fent a l’hora que s’esforcen per fer-ho d’una altra manera amb un nou convenciment.

  • Però, quins són els majors èxits aconseguits a l’emprar propostes innovadores?

No sé si hem de parlar de “propostes innovadores”. Aixó de la “innovació” comença a ser un terme que ja no diu res. Es fan tantes coses innovadores, sobretot en el terreny de les tecnologies, que només busquen l’adaptació passiva de l’individu a l’ordre establert… El millor èxit parteix d’aquelles propostes que fugen de l’aplicació d’estratègies homogeneïtzadores…

  • Si haguessis de canviar d’àmbit, cap a quin ho faries? Perquè?

M’estimo més no plantejar-m’ho, però sempre m’ha picat el cuc de la filosofia, una filosfia que implica, també, una forma de viure.

  • Què en penses de la incidència de les noves formes de comunicació i les xarxes socials i la seva influència en la societat?

Que s’han convertit en un eficaç instrument de control i de repressió capaç de garantir la persistència de l’actual sistema de dominació. Les noves tecnologies contenen un element de “provocació”. No es tracta d’una simple eina nuetra. La provocació que contenen ens produeix la il·lusió de què les dominem; però les noves tecnologies ens “afecten” en molts nivells: en la nostra activitat com a treballadors, en les formes de relacionar-nos, en les nostres ments, pel que fa que sigui tant difícil prendre consciència del nostre estat de sotmetiment.

  • Es pot fer ús d’aquestes formes de comunicació i xarxes socials des de l’educació social? Com?

Com que també és possible exercir certa resistència utilitzant aquest mateix instrument, és possible fer ús de les formes de comunicació i de les xarxes socials des de l’educació social. Jo les he utilitzat, com un complement més, per fer tutories amb nois i noies quan treballava com educador social en els serveis socials. Em permetien aproximar-me a ells, reforçar els vincles, abordar qüestions que costaven parlar cara a cara. I, sobretot, tal com estem fent ara, permetia posar paraules, i ja saps que la paraula “cura”.

  • Amb què et quedes fins ara de la teva experiència professional?

Amb el dia que vaig entendre que calia respectar allò particular de cadascú després d’haver patit una agressió que segur que vaig merèixer.

  • Quina ocasió, fet, persona, anècdota,… tens més present?

L’agressió de la que et parlo va significar un abans i un després en la meva forma de treballar. A partir d’aquell moment em vaig posar a estudiar com un boig per saber per què va passar. Hi ha moltes altres anècdotes. Algunes d’elles tenen a veure amb companys de feina, les eternes discussions entre els representants dels dos models patògens en l’àmbit de l’educació: els obsessionats per la disciplina i els de la pedagogia de l’amor. Vaig aprendre molt d’aquelles discussions.

  • Quan et diuen, “educació social, això què és, això per a què serveix?” Què els hi contestes?

Que és una professió des de la que s’exerceix un treball social amb el que s’intenta que els subjectes amb els que es treballa es facin càrrec de les seves vides.

  • Iñigo Rodriguez preguntava: “De cara a fortalecer la profesión…¿Qué te gustaría investigar como educador o educadora social?”

D’una banda, els vincles entre l’educació social i l’acció política. De l’altra, quines són les millors ofertes educatives en diferents contextos de treball: centres de protecció i de justícia juvenil, serveis socials bàsics, salut mental, etc.

  • Què vols que li preguntem al proper entrevistat/da?

És l’educació social un ofici impossible?

  • I, per últim… algun comentari dirigit a aquells/es que estem estudiant educació social actualment?

Que llegiu, que acudiu als referents teòrics, que ho feu de forma autodidacta, sense por, que ho confronteu amb els companys de feina o de promoció, que no deixeu d’estudiar, que la cosa no acaba un cop s’ha obtingut el títol…